jueves, 19 de febrero de 2015

El telèfon sona en el moment menys inesperat.


Un dia a classe, ens penjaren un full on ficava el següent: “el telèfon sona en el moment menys inesperat”. Així, de repent, un dia, agafàrem les jaquetes, els entrepans i acabarem en Sedaví, investigant.
Allí, al poble, havíem de fer unes investigacions. De repent, ens havíem convertit en uns detectius. Devíem fer les preguntes que ens havien donat en un paper a la gent del poble però, no devíem deixar ni rastre de que havíem estat allí. Si algú preguntava qui érem (per què portàvem uniforme) devíem contestar que érem un equip de futbol, que dissabte jugaríem contra el Sedaví. 
Així ho férem, dispersats per grups, dissimulant, ens entrarem  pel mercat, per la plaça del poble, dins dels establiments, fins aconseguir contestar totes les preguntes. Tot seguit, ens n’anàrem, per a no deixar rastre i tornàrem a Renfe.
Una vegada junts, analitzàrem preguntes i respostes. D’aquesta manera arribàrem a la conclusió que estàvem allí per Ferran Torrent, un escriptor del qual sabíem (per les respostes) que era d’allí, que escrivia Valencià, que s’havien fet pel·lícules dels seus llibres i que un dels seus llibres era No emprenyeu el Comissari. Havíem estat allí, al seu poble, i no l’havíem ni vist, o bé, en realitat, , tampoc sabíem com era i, igual sí, ens havíem vist. Fora com fora, sentíem impotència i molts volíem tornar. No enteníem perquè les pistes no ens havien donat abans això. La professora ens va assenyalar que, si volíem tornar, havíem de treballar molt dur i, si volíem trobar-nos amb ell, deuríem de treballar molt aquell encontre…

Al arribar a València, ens van portar a la una llibreria, una de les més famoses de la ciutat: París- València. Ens adonàrem que tot havia estat planificat prèviament i que res havia passat per casualitat. Des d’aquell moment, vérem com d’important era estar atents.  Replegàrem un llibre que teníem encomanat (sense saber-ho) i aquest era, precisament, No emprenyeu el Comissari